TREBALL DE CARRER: Una proposta metodològica per a l’acció socioeducativa de l’educador social d’Atenció Primària.

     Tot i que aquest treball sobre metodologia del treball de carrer data de l’any 2.001, crec que pot ser de molta utilitat per a les educadores i educadors que segueixen intervenint en medi obert des de la proximitat en els espais propis dels nostres infants i joves. En el mateix vaig tractar de sistematitzar tota la meva pràctica professional que vaig iniciar a la Part Alta de Tarragona i vaig continuar al municipi de Constantí. Consta de 2 parts: Marc conceptual i proposta de model d’intervenció per a l’atenció primària.

skateboarder-388977_1920

Us deixo aquest treball a la vostra disposició que podeu descarregar i utilitzar lliurement amb finalitats no comercials.

TREBALL CARRER: Una proposta metodològica per a l’acció socioeducativa de l’educador social d’Atenció Primària.

LES COMPETÈNCIES DE L’EDUCADOR@ SOCIAL

Podem estructurar les competències de l’Educador@ Social en tres grans blocs:

A) Una sèrie de coneixements específics i uns conceptes instrumentals que serveixin com a marc de referència a la seva intervenció. Un SABER que s’ubica en la Pedagogia tot i que s’ha de complementar amb aportacions provinents del camp de la Sociologia i la Psicologia. La Formació ha de ser flexible, amplia i plural. Els Continguts bàsics referencials de l’Educador poden resumir-se de la següent forma:

– Teoria Socioeducativa.

– Teoria Curricular.

– Disseny i Avaluació de Programes.

– Coneixement del Medi Socioeducatiu.

– Coneixement del Subjecte d’intervenció.

– Educació Cívica i Ètica.

educadora

B) Uns instruments tècnics – que no necessàriament s’emmarquen en la Pedagogia – que orientin la intervenció educativa. Un SABER FER que es pot recollir de la següent manera:

– Tècniques de planificació i gestió.

– Tècniques de treball socioeducatiu individualitzat.

– Tècniques d’orientació social comunitària,

– Tècniques de comunicació interpersonal i de grup.

– Tècniques d’investigació Social.

– Tècniques d’Avaluació i Supervisió Social.

C) Unes aptituds personals; un SABER SER i un SABER ESTAR que esdevé una dimensió essencial en l’Educador Social i que el pot definir corn un simple intermediari pel control social o bé com un agent de canvi. Dins d’aquestes característiques les més importants que podríem enumerar son:

La capacitat per crear situacions de contacte i de relació. La seva potencialitat educativa es basa en la qualitat i vitalitat de les experiències que pugui generar i de la  proximitat  que pugui establir amb la relació amb l’educand.

L’Empatia, que es defineix com la capacitat de relacionar-se funcionalment amb l’usuari i amb el medi, essent capaç? de situar-se sota el seu punt de vista. Aquesta capacitat empàtica es fonamenta amb la consideració i el respecte per l’educand. Bujalance (323,1988) ressalta a aquest respecte “ com a base de la relació/…/ vol dir acceptar a l’altre en la dificultat, comprendre’I i oferir-li els aspectes positius de la seva vida, de la seva historia, així com oferint-li els seus elements propis perquè descobreixi en ell la seva pròpia capacitat i actitud de respectar”

L’autenticitat que es basa en la sinceritat, en la transparència de les intencions i en el sentit ètic de les actuacions. El fet de treballar amb subjectes amb situació de dificultat requereix que sigui mereixedor de confiança, per possibilitar una relació igualitària ha de defugir del paternalisme o la prepotència presentant-se tal com es; amb els seus aspectes positius i amb las seves debilitats.

La Disponibilitat. Aquesta es materialitza gracies a la voluntat de servei, la sensibilitat i l’entrega. El temps de l’educador ha de ser un “temps laboral” obert a les persones i la comunitat per la qui treballa, aquest s’ha de prioritzar sobre ocupacions que signifiquin un allunyament d’aquesta realitat.

Un tarannà cooperatiu. L’educador ha de treballar amb grups pel que respecta als usuaris i en el sí d’un Equip pel que respecta als professionals. Aquesta capacitat per treballar en equip s’ha de complementar amb l’obertura i la flexibilitat.

reunio

La paciència. Sense la qual pot intentar precipitar resultats sense respectar la situació particular d’uns educands amb situacions problematitzades. L’educador ha de ser capaç de realitzar-se professionalment assumint les limitacions que li imposa la realitat en la que està immers.

L’exigència personal li serà necessària per no rutinitzar la seva tasca i ampliar l’horitzó d’aprenentatge.

La Polivalència. Ja que el seu exercici eminentment comunitari implica una multiplicitat de funciona i de rols. L’educador ha de ser capaç d’adaptar-se tant a les tasques, com al pas del temps, com en els diferents espais d’actuació.

La Creativitat, sense la que difícilment podrà trobar solucions als problemes que se li plantegin i en situacions en las que malauradament s’haurà de moure en una incipient manca de recursos.

La Racionalitat. La mateixa es necessària perquè pugui elaborar totes les experiències i orientar-les cap uns objectius. “L’experiència per l’experiència” no té sentit en l’educador que ha de ser capaç d’analitzar la seva praxis i transformar els moments de relació en la vida comunitària.

L’Estabilitat psicològica. L’Educador ha de ser capaç de conviure amb situacions problemàtiques, de contradicció i de conflicte sense que les mateixes alterin el seu equilibri personal.

DEFINICIÓ DE L’EDUCADOR@ SOCIAL

L’educadora i l’educador social són els professionals de l’acció socioeducativa, que a través de processos sistematitzats d’ensenyament  i aprenentatge, tenen com a finalitat acompanyar des de la proximitat a persones, grups i comunitats en la seva vida quotidiana, per promoure el desenvolupament de les seves potencialitats, facilitar la construcció de la identitat, l’exercici dels seus drets de ciutadania,  la inclusió social  i la seva emancipació social efectiva. 

Justificació

  • L’educadora i l’educador social…

Cal incloure els dos gèneres.

– són els professionals…

Cal deixar clar que és un exercici professional. És quelcom més que un treballador, té un saber i un saber fer, una autonomia i  una ètica.

  • de l’acció socioeducativa…

Que incorpora un conjunt organitzat i intencional d’estratègies i activitats educatives que es desenvolupen sempre  en un medi social amb l’objecte de transformació i millora. Utilitzo la paraula acció versus intervenció ja que aquest últim concepte pressuposa un subjecte actiu que actua sobre un subjecte o realitat passiva.

  • que a través de processos sistematitzats d’ensenyament /aprenentatge…

El punt de partida de les professions educatives és el marc pedagògic. L’educador utilitza models i estratègies amb una fonamentació teòrica i un procediment que ordena i planifica els processos ensenyament aprenentatge entesos com interaccions comunicatives a través dels quals els individus, en relació, incorporen conceptes, procediments, habilitats, actituds i valors

  •  tenen com a finalitat acompanyar des de la proximitat a persones, grups i comunitats en la seva vida quotidiana

La relació de l’educador es d’acompanyament, ja que qui és l’actor del propi desenvolupament, és l’individu o el grup. L’acció de l’educador social es caracteritza específicament per la disponibilitat, la presència i la proximitat en la vida quotidiana que és el context global de la seva actuació (els altres professionals educatius intervenen en àmbits més específics)

Especifiquem persona, grup, comunitat per evocar una visió sistèmica i relacional del fet educatiu.

  •  per promoure el desenvolupament de les seves potencialitats, facilitar la construcció de la identitat, la inclusió social i  l’exercici dels seus drets de ciutadania,  i la seva emancipació social efectiva. 

Finalitats  bàsiques de l’educador social:

  •  acompanyar el  procés de perfeccionament de l’individu i en la millora de les seves capacitats tant personals com socials
  • acompanyar en el procés de personalització (construcció d’identitat)
  • promoure la inclusió social. La inclusió, com a terme te un sentit més ampli que adaptació o integració. Fa esment a  un procés que pretén que el subjecte pugui tenir accés a les oportunitats i recursos que el permetin participar de manera  igualitària en totes les dimensions i bens socials (econòmics, culturals, educatius, laborals, sanitaris, polítics, residencials…).
  • Promoure l’emancipació com empoderament i assoliment de l’autonomia de l’individu per satisfer les seves necessitats.